ETERNOSAMANTES

COMO UNA niña...

2011-08-18T11:14:00.002+02:00

Tomar la inocencia y vestirme de ella cada mañana.

Tomar la alegría y colocarla en mis labios.

Tomar la ternura y rodearme de ella.

Tomar el tiempo y disfrutarlo...

2010-08-23T17:45:00.002+02:00

La vida es aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer otros planes...

Misteris...

2008-10-23T17:13:00.001+02:00

...i més misteris que van i venen, i no deixaran de fer-ho.

L'un per l'altre...

2008-09-26T14:14:00.006+02:00

...Tal para cual. Igual que cuando uno se acostumbra a bailar con la misma pareja. Al principio, a cada movimiento corresponde una réplica, después, la réplica corresponde a cada pensamiento. Uno solo es el que piensa, pero son los dos cuerpos los que hacen la figura...

"La tregua" Benedetti

; )

2008-09-20T12:03:00.004+02:00

HAPPY ENDING

Aunque la noche, conmigo,

no la duermas ya,

sólo el azar nos dirá

si es definitivo.

Que aunque el gusto nunca más

vuelve a ser el mismo,

en la vida los olvidos
no suelen durar.

J. Gil de Biedma

L'estiu i jo

2008-07-17T21:31:00.004+02:00

AFÁN

No, no me basta, no.
Ni ese azul en delirio
celeste sobre mí,
cúspide de lo azul.
Ni esa reiteración
cantante de la ola,
espumas afirmando,
síes, síes sin fin.
Ni tantos irisados
primeros de las nubes
—ópalo, blanco y rosa—,
tan cansadas de cielo
que duermen en las conchas.
No, no me bastan, no.
Colmo, tensión extrema,
suma de la belleza
el mundo, ya no más.
Y yo más.
Más azul que el azul alto.
Más afirmar amor,
querer, que el sí
y el sí y el sí.
La tarde, ya en el límite de dar,
de ser, agota sus reservas:
gozos, colores, triunfos;
me descubre los fondos
de mares y de glorias,
se estira, vibra,
tiembla, no puede más.
Lo sé, se va a romper
si yo le grito
esto que ya le estoy gritando
irremisiblemente
a golpes:
«Tú, ya no más; yo, más.»

P.Salinas

Temps

2008-07-09T15:05:00.004+02:00

Avisa'l

Els meus braços deixaren de ser guardarropies

per desar-hi l'oblit.

Ara busquen núvol que ensenyi a volar

per poder deixar-se caure, buits de pesos foradats.

Rectes, curves, discontinues, paral.leles...

2008-06-11T16:44:00.004+02:00

Podem dir no. O podem rectificar. Encara que costi. Un canvi total, per escandalós que sigui, és millor que un continuïsme castrador. I de vegades no cal arribar al canvi total. Traçar-se una nova línia deconducta. I seguir-la. Amb discreció i respecte pels altres, que s'esforcen a representar dignament el seu paper. Però amb tenacitat. "Que em senti viure!" com deia en un poema. Que em senti jo. Que nedi, contracorrent, és clar, com sempre. I potser com tothom.

2008-06-11T16:39:00.001+02:00

A veces, una tarde cualquiera, la dulzura se instala en las palabras.

HE AMADO MUCHO Y MUCHO AMO TODAVÍA...

2008-06-09T12:03:00.007+02:00

He amado mucho y mucho amo todavía.
Lo digo alegre y hasta un poco sorprendida
de un amor tal que todo clarifica.
He amado mucho y amaré mucho más
sin ninguna clase de miramiento ni trabas
que me escatimen el hondo placer
incomprensible para mucha gente.

Lo digo alegre: he amado mucho y mucho
he de amar. Quiero que todos lo sepan.
Desde la altura clara de este cuerpo
que me hace eco o me responde
cuando el deseo reclama plenitudes,
desde la intensidad de una mirada
o bien desde la espuma de un solo beso
yo proclamo mi amor: el legítimo.

Martí i Pol

CONTIGO

2008-06-04T12:49:00.003+02:00

¿Conoces el país donde florece el limonero?

En el oscuro follaje brillan las naranjes doradas,

un suave viento baja acariciador del cielo azul;

el mirto está tranquilo y el laurel se yergue recto.

¿Conoces el país? Allí, allí quisiera yo contigo ir.

Goethe.

Ven...

2008-05-26T19:33:00.001+02:00

TODOS AQUELLOS QUE DESEEN DIBUJAR UNA SONRISA QUE VENGAN O VAYAN, ¡YA! AHORA MISMO, SIN PENSARLO...SINO LA POSIBILIDAD DE SONREIR PASARÁ DE LARGO...

Por mi eterno y fiel amor a la SONRISA, ahí va este bonito video con esta bonita canción: Ven, de amparanoia, macaco y calima.

¿Cuál será el recorrido?

2008-05-16T19:02:00.000+02:00

Saeta que voladora
cruza arrojada al azar,
y que no sabe dónde
temblando se clavará;

hoja que del árbol seca
arrebata el vendaval,
sin que nadie acierte el surco
donde al polvo volverá;

gigante ola que el viento
riza y empuja en el mar,
y rueda y pasa, y se ignora
qué playa buscando va;

luz que en cercos temblorosos
brilla próxima a expirar
y que no se sabe de ellos
cuál el último será;

eso soy yo que al acaso
cruzo el mundo sin pensar
de dónde vengo ni adónde
mis pasos me llevarán.

Bécquer

2008-05-14T22:25:00.000+02:00

En un beso sabrás todo lo que he callado.

Neruda

Com un pensament

2008-05-12T03:02:00.000+02:00

Apareix. Mira. Provoca.

Juga,

remou

somriures, ahirs, fotografies, anhels...

Barreja,

observa,

recoloca,

tranquilitza.

Reflexiona, respira, s'adorm i cau

cau

i cau...

Pensamientos andantes

2008-05-06T19:12:00.000+02:00

De momento me quedo con el placer de conocerte y poder encontrarte paseando por mi mente.....

Per totes les nits inolvidables...fent l'amor...

2008-05-06T16:17:00.001+02:00

Torno a casa, estic cansada. Si algú m’estés esperant...
I aquest pany no es vol obrir. Aquí tot s’està espatllant.
No pot ser estar tant sola, aquí està fallant quelcom.
Ja em començo a posar trista...

...I és que avui no puc dormir! No sé perquè tant de neguit.
I és que a vegades costa trobar la postura a adoptar.

Si em volguessis escoltar, tot el que t’haig d’explicar,
que no he dit mai a ningú, un secret per mi i per tú.
Però avans fes-me volar, estirat aquí al meu costat,
que em fas estar tranquila, fem l’amor aquesta nit...

No em preguntis res, no vull. No et preocupis, no vull res.
No m’ho facis explicar, no ho intentis puc picar...

Ai la vida quin disbarat! estirat aquí al meu costat.
Avui queda’t a dormir, fem l’amor aquesta nit!
Vine amb mi fes-me volar, estira’t aquí al meu costat,
que em fas estar tranquila, fem l’amor aquesta nit...

Fem l’amor aquesta nit.

Trossets de "Fem l'amor...", Sanjosex.

2008-04-25T14:22:00.000+02:00

Com infants
entremaliats,
el cel
i la Terra
juguen
a la gallina cega.
La boira
(mocado
de seda opac)
és còmplice
trapella
de trobades
i tacte.

L.Casas

Metrópolis

2008-04-25T13:25:00.001+02:00

Cálidos besos de medianoche.

Abrazos complejos en los rincones.

Turbia presencia de amores rotos.

Niebla rojiza de mil pasiones.

Luna amada por los poetas.

En las sombras, gatos de tejado.

Blandas camas de lindas putas.

Espiando ventanas de corazones.

Ciudades de angustia y soledades.

Músicas de artista callejero.

Luces bohemias en las catedrales.

Gente de sal, vidas de perro.

F.Cañas.

AFORTUNAT EL QUI ES DORM AMB UN LLIBRE OBERT I NO PENSANT EN ELS MINUTS QUE LI QUEDEN EN SOLITUD…

2008-04-23T04:48:00.000+02:00

El cinquè dia, i també gràcies al xai, em va ser revelat el secret de la vida del petit príncep. Sense dir res abans, em va demanar, de sobte, com si fos el resultat d’un problema llarg temps meditat en silenci:
-Un xai, si es menja els arbustos, també es menja les flors?
-Un xai es menja tot el que troba.
-Les flors que tenen punxes també?
-Sí, les flors que tenen punxes també.
-De què serveixen, doncs, les punxes?
Jo no ho sabia. Estava massa atrafegat volent desfer un cargol del motor que estava massa fort. Estava molt preocupat perquè la pana començava a semblar-me massa greu i l’aigua per beure s’acabava i em feia témer el pitjor.
-De què serveixen les punxes?
El petit príncep no renunciava mai a una pregunta, un cop l’havia feta. El cargol em tenia enfadat i vaig respondre de qualsevol manera:
-Les punxes no serveixen per res; és dolenteria de les flors i res més.
-Oh!
I después d’una estona de silenci, amb una mena de rancúnia:
-No et crec pas! Les flors són febles. Són sencilles. Es defensen com poden. I amb les seves punxes es creuen terribles…
No vaig contestar res. En aquell moment m’estava dient: “Si aquest cargol continua resistint el faré sortir d’un cop de martell”. El petit príncep va esgarriar altre cop les meves reflexions:
-I a tu, et sembla que les flors…?
-No, home, no! No em sembla res, a mi! He contestat el primer que se m’ha acudit! Jo em preocupo de coses serioses!
Em mirà estupefacte:
-Coses serioses!
Em veia amb el martell a la mà, els dits bruts, negres de sèu, preocupat per un objecte que li semblava lleig.
-Tu parles com la gent gran!
Això em féu avergonyir una mica. Però ell, sense pietat, va continuar:
-Tot ho confons…, tot ho barreges!
Estava veritablement irritat. Els seus cabells daurats voleiaven al vent:
-Sé un planeta habitat per un senyor, vermell com un tomàquet. Mai no ha olorat una flor. Mai no ha contemplat un estel. Mai no ha estimat ningú. No ha fet altra cosa que sumes. I repeteix tot el sant dia com tu: “Sóc un home seriós, jo! Sóc un home seriós, jo!”, i això el fa inflar-se d’orgull. Però no és pas un home, és un bolet!
-Un què?
-Un bolet!
El petit príncep estava tot blanc de ràbia.
-Fa milions d’anys que les flors fabriquen punxes. Fa milions d’anys que els xais es mengen les flors. I no n’és, de seriós, tractar de compendre perquè les flors es preocupen tant de fabricar punxes que no els serveixen de res, oi? I la guerra dels xais i les flor, tampoc no n’és d’important? No és més seriós tot això que les sumes del senyor grs i vermell? I si jo conec una flor única en el món, que no es troba enlloc més fora del meu planeta, i que un xai pot destruir, així, d’una mossegada, un matí, sense ni adonar-se del que fa, això, no n’és d’important!
Es posà vermell, i después continuà:
-Si algú estima una flor de la qual només existeix un sol ejemplar entre tots els milions i milions d’estels. Això li basta per fer-lo feliç quan els mira. I pensa: “La meva flor és per allà dalt…” Però, si el xai es menja la flor, per ell és com si, d’un cop, tots els estels s’apaguessin! I això no n’és d’important!
No va poder dir res més. Esclatà a sanglots. Era fosca nit. Jo havia deixat les eines. Me’n reia del martell, del cargol, de la set i de la mort. En un estel, en un planeta, el meu, la Terra, hi havia un petit príncep que calia consolar! El vaig pendre en braços. El vais bressolar. Li vais dir: “La flor que estimes no està pas en perill…li dibuixaré un morrió, al teu xai...dibuixaré un cuirassa per la teva flor…jo…” No sabia pas massa el que havia de dir. Em sentia poca-traça. No sabia com guanyar-me’l, on anar-lo a trobar…Que n’és, de misterios, el país de les llàgrimes!

EL PETIT PRÍNCEP, CAP.7.

Sempre hi ha un llapis dins les meves butxaques per a tots els que esteu dins algun conte i necessiteu un dibuix.

Ro. (St.Jordi 08)

Una finestra al mar, que ens obligui a somiar...

2008-04-22T13:44:00.001+02:00

...Una finestra al mar

petita i blanca

que ens obligui a somiar

enllà dels nostres absurds,

enllà d'aquest jo petit

que ens omple el cor però buida l'ànima...

...Una finestra al mar

perquè l'habitin

els teus ulls inventant

espais i límits de llum

mentre un nen s'endormisca

tot sentint com la Nena canta....

Llach

2008-04-22T03:00:00.000+02:00

Que se pare el mundo, que me quiero bajar.

Sol

2008-04-22T01:58:00.000+02:00

“Estic tot sol. Ningú no escolta on als dispersos amics tot és reclam debades.
Fulgura l’odi com un glaç i penso que et veuré aquesta tarda, a tú a qui estimo.
Penso allò que en el sol que acentúa, i en l’ombra que encobreix, he fet, errat, per dir-me en pau algunes paraules.”

U. Eco.

Atrevida inocencia...

2008-04-19T19:54:00.000+02:00

Aerodinámicamente, el abejorro no debería poder volar. Pero él no lo sabe, e igual vuela.

(Burkina 04, a todos los que volaron conmigo: un placer.)

Trenes

2008-04-19T17:56:00.002+02:00

Cuando tragó el último trocito de galleta, tuvo de nuevo la sensación de conventirse en aquel famoso telescopio capaz de replegarse sobre sí mismo. Pero esta vez, en lugar de replegarse se desplegó. Sintió aquel cosquilleo por el cuerpo que antes había experimentado y miró la punta de sus pies. Éstos se alejaban, se alejaban como si fuesen en un tren.

Alicia