miércoles, 23 de abril de 2008

AFORTUNAT EL QUI ES DORM AMB UN LLIBRE OBERT I NO PENSANT EN ELS MINUTS QUE LI QUEDEN EN SOLITUD…



El cinquè dia, i també gràcies al xai, em va ser revelat el secret de la vida del petit príncep. Sense dir res abans, em va demanar, de sobte, com si fos el resultat d’un problema llarg temps meditat en silenci:
-Un xai, si es menja els arbustos, també es menja les flors?
-Un xai es menja tot el que troba.
-Les flors que tenen punxes també?
-Sí, les flors que tenen punxes també.
-De què serveixen, doncs, les punxes?
Jo no ho sabia. Estava massa atrafegat volent desfer un cargol del motor que estava massa fort. Estava molt preocupat perquè la pana començava a semblar-me massa greu i l’aigua per beure s’acabava i em feia témer el pitjor.
-De què serveixen les punxes?
El petit príncep no renunciava mai a una pregunta, un cop l’havia feta. El cargol em tenia enfadat i vaig respondre de qualsevol manera:
-Les punxes no serveixen per res; és dolenteria de les flors i res més.
-Oh!
I después d’una estona de silenci, amb una mena de rancúnia:
-No et crec pas! Les flors són febles. Són sencilles. Es defensen com poden. I amb les seves punxes es creuen terribles…
No vaig contestar res. En aquell moment m’estava dient: “Si aquest cargol continua resistint el faré sortir d’un cop de martell”. El petit príncep va esgarriar altre cop les meves reflexions:
-I a tu, et sembla que les flors…?
-No, home, no! No em sembla res, a mi! He contestat el primer que se m’ha acudit! Jo em preocupo de coses serioses!
Em mirà estupefacte:
-Coses serioses!
Em veia amb el martell a la mà, els dits bruts, negres de sèu, preocupat per un objecte que li semblava lleig.
-Tu parles com la gent gran!
Això em féu avergonyir una mica. Però ell, sense pietat, va continuar:
-Tot ho confons…, tot ho barreges!
Estava veritablement irritat. Els seus cabells daurats voleiaven al vent:
-Sé un planeta habitat per un senyor, vermell com un tomàquet. Mai no ha olorat una flor. Mai no ha contemplat un estel. Mai no ha estimat ningú. No ha fet altra cosa que sumes. I repeteix tot el sant dia com tu: “Sóc un home seriós, jo! Sóc un home seriós, jo!”, i això el fa inflar-se d’orgull. Però no és pas un home, és un bolet!
-Un què?
-Un bolet!
El petit príncep estava tot blanc de ràbia.
-Fa milions d’anys que les flors fabriquen punxes. Fa milions d’anys que els xais es mengen les flors. I no n’és, de seriós, tractar de compendre perquè les flors es preocupen tant de fabricar punxes que no els serveixen de res, oi? I la guerra dels xais i les flor, tampoc no n’és d’important? No és més seriós tot això que les sumes del senyor grs i vermell? I si jo conec una flor única en el món, que no es troba enlloc més fora del meu planeta, i que un xai pot destruir, així, d’una mossegada, un matí, sense ni adonar-se del que fa, això, no n’és d’important!
Es posà vermell, i después continuà:
-Si algú estima una flor de la qual només existeix un sol ejemplar entre tots els milions i milions d’estels. Això li basta per fer-lo feliç quan els mira. I pensa: “La meva flor és per allà dalt…” Però, si el xai es menja la flor, per ell és com si, d’un cop, tots els estels s’apaguessin! I això no n’és d’important!
No va poder dir res més. Esclatà a sanglots. Era fosca nit. Jo havia deixat les eines. Me’n reia del martell, del cargol, de la set i de la mort. En un estel, en un planeta, el meu, la Terra, hi havia un petit príncep que calia consolar! El vaig pendre en braços. El vais bressolar. Li vais dir: “La flor que estimes no està pas en perill…li dibuixaré un morrió, al teu xai...dibuixaré un cuirassa per la teva flor…jo…” No sabia pas massa el que havia de dir. Em sentia poca-traça. No sabia com guanyar-me’l, on anar-lo a trobar…Que n’és, de misterios, el país de les llàgrimes!

EL PETIT PRÍNCEP, CAP.7.

Sempre hi ha un llapis dins les meves butxaques per a tots els que esteu dins algun conte i necessiteu un dibuix.

Ro. (St.Jordi 08)

1 comentario:

Esther Fabrellas dijo...

Ei no sé com he anat a parar aquí. M'agrada molt l'estètica del bloc! Felicitats!

Molts petons!